domingo, 15 de abril de 2018

TALLER PAPER DE L'ADULT

Esta entrada va destinada a las participantes del taller que doy en Rosa Sensat: Com actúa l'adult envers l'infant a qui diu competent, pero como todo lo que comparto, es público, así que a quien le sirva algo ¡suyo es!

Hola boniques!

Moltes gràcies per haver decidit apuntar-vos a la meva proposta de taller i donar-me l'oportunitat de compartir plegades experiències, pensaments, dubtes, incerteses i algunes anècdotes. I sobretot, per les vostres ganes de reflexionar sobre tantes qüestions que ens afecten en la nostra tasca docent i que no podem deixar de banda perquè tenim un ferm compromís amb aquesta apassionant professió que és ser mestre. Perquè ser un bon professional implica sempre intentar millorar, i perquè aprendre és inevitablement prendre consciència de la pròpia ignorància, no com un pal a la roda, sinó com un motor d'impulsió per no deixar mai de tenir curiositat.


A la primera trobada vam parlar molt, vau parlar molt, i va ser molt enriquidor. Crec que vam aconseguir crear un clima proper i motivador, diria que imprescindible per anar de dret als temes que ens interessen de manera particular i col·lectiva, i abordar amb franquesa allò que ens amoïna i que volem canviar. Amb tot plegat anàvem dibuixant una imatge d'aquest adult que acompanya a l'infant capaç, actiu, competent, curiós, lliure, únic, persona de ple dret, etc.

D'entrada us vaig dir que la meva intenció era crear un espai de reflexió conjunta, d'intercanvi, de crocreació, donar una petita empenta per a moltes futures reflexions. També us vaig advertir que esperava que sortíssiu amb més preguntes que respostes, perquè en cap cas la meva intenció era oferir una guia o una pauta, ni creure'm en possessió de veritats absolutes o portadora de receptes màgiques. Us vau adonar que el meu propòsit era el de transmetre la passió que em mou, i remoure-us si em deixàveu fent-vos sortir una miqueta de la coneguda "zona de confort".

No esperava trobar-me amb unes persones tan predisposades a mullar-se i a mostrar-se autèntiques i vulnerables, m'ho veu posar molt fàcil, em vau aportar moltíssim.

M'he pres la llibertat de resumir alguns dels punts que van anar sorgint al llarg de la conversa establerta dilluns passat i que cap de nosaltres va tenir ocasió d'anotar:

Recordo les dues cites

"Donar veu a la infància significa acreditar el seu dret a ser autors de la seva vida". (Sergio Spaggiari, director de les escoles de Reggio Emilia).

"Si l'infant és portador de teories, interpretacions, preguntes i és coprotagonista dels processos de construcció del seu coneixement, el verb més important que guia l'acció educativa ja no és parlar, explicar, transmetre, sinó escoltar". (Carla Rinaldi, fundadora de Reggio Children).


Aquesta segona cita extreta de l'article de la mateixa autora: Els pensaments que sustenten l'acció educativa (Revista Infància, nº 118 (gener/febrer 2001), p. 3-15).

Quan parla del paper de l'adult, diu així: 
"L'adult no se sostreu al seu paper, sinó que el reexamina, mirant de convertir-se de transmissor en cocreador de saber i de cultura, acceptant amb una consciència plena la <<vulnerabilitat>> del seu propi parer juntament amb els dubtes, els errors, les sorpreses i curiositats. És una condició indispensable per dur a terme autèntics actes de coneixement i creació, actes que configuren la condició d'un <<mestre potent>>, l'únic adequat a un infant igualment <<potent>> identificat en la nostra teoria."

Més de la Carla Rinaldi, per si voleu continuar llegint: "Una pedagogia de l’escolta: una perspectiva des de Reggio Emília". (Revista Infància a Europa, nº 1 (2001), p. 3-6).

Conceptes
Van aparèixer conceptes com escolta, temps, presència, disponibilitat...

Aprofito per comentar que en Carl Roggers introdueix el concepte de disponibilitat com la "qualitat de presència basada en l'escola, la empatia, l'aptitud de posar-se en ressonància amb els pensaments i afectes de l'interlocutor. És una actitud de respecte profund envers l'altre".


Com parlem als infants
Vaig recórrer a un vell article de la Montserrat Fabrés que de forma breu i encertada posa el focus en aquelles conductes que fem els adults (i si, els mestres també o fins i tot més!) a l'hora de comunicar-nos amb els infants: Com parlem als infants (Revista Infància, nº 145, 2005).
Per exemple: el to de veu massa alt, exigent, directiu, la pressa, no donar temps suficient, el fet d'interrompre sovint el discurs de l'infant, les generalitzacions, parlar de l'infant com si no estigués al davant, pretendre que tot et faci quan a l'adult li va bé, generar competitivitat entre ells, els "carinyos" reiterats i mancats de sentit, treure importància a allò que potser la té per a ell...
Ser mestre en la incertesa
Us vaig parlar de l'Ángel Pérez: Qué merece la pena aprender en la era de la incertidumbre.


Per descobrir-ne més llegiu Cuadernos de PedagogíaAprender a pensar para poder elegir. O Aprender a educar. Nuevos desafíos


Un altre article molt interessant
No va donar temps, però va sortir de passada, aquest altre article de la Christine SchuhlLa dolça violència de les pràctiques professionals. (Revista Infància, nº 172, 2010).


Acompanyar
Per últim, us deixo un document de l'Escola dels Encants sobre Com acompanyem als infants. I un altre de l'Escola Congrés Indians: Com ho fem

Demà continuem repensant el paper de l'adult i provem de reflexionar sobre la necessitat de fer autocrítica, detectar els nostres errors i veure'ls com a una oportunitat de millora. Fins demà!